sábado, 26 de marzo de 2016

La mona de Pasqua: una tradició que ens arrela al nostre origen

Com cada any, en acabar la setmana santa, a terres de parla catalana es celebra una de les tradicions més dolces: menjar la mona, un costum que apareix a diversos països mediterranis, i  que consisteix en celebrar el final de la setmana santa amb un pa dolç, sovint decorat amb ous, i que en molts llocs es menja a la muntanya amb familiars i amics. Actualment la mona ha agafat diferents formes. Les mones que avui en dia els padrins regalen als fillols es compren a les pastisseries, però antigament es cuinava a casa, com encara avui es segueix fent en algunes comarques catalanes, on també s’hi poden comprar els típics roscos dolços tradicionals.
Es vincula la tradició de la mona a la celebració de la resurrecció de Crist, que té lloc el diumenge de resurrecció, dia en que en terres espanyoles i europees es celebra regalant i menjant ous de xocolata. No obstant, la mona a terres de parla catalana es menja el dilluns després de pasqua, ja acabada la setmana santa. Cal preguntar-se doncs d’on ve aquest costum, i quin sentit té la seva celebració el dilluns després de Pasqua.

Sembla ser que la tradició de la mona ve de ben antic. El nom mateix ens dona indicis del seu origen i del seu sentit inicial. A partir d’una recerca etimològica, hem trobat un recorregut possible d’aquesta tradició que creiem tan nostra, i que al llarg del temps ha anat adquirint diferents significats.

El temps romans, el Mundus era un pa dolç, que alguns autors relacionen amb la mona. Segons André Lanly i Pierre Mannoni, la mona derivaria del llatí munda en l’expressió munda annona que designava el pa de luxe dels soldats romans. Lanly destaca en aquesta tradició la forma que agafa de celebració de la primavera, d’origen més pagana que cristiana.[1]

La tradició de menjar la mona de Pasqua correspondria doncs als rituals de celebració de la primavera, com les ofrenes fetes a la deessa de l’agricultura Ceres, normalment fruites.

Un segon indici el trobem en terres algerianes: efectivament, l’estudi més concret sobre la tradició de la mona es centra en la moune algeriana. Lanly i Manonni expliquen la moune com un costum dels pied-noirs (colons europeus) d’Algèria, que  suposen que fou portada pels espanyols: efectivament, la recepta de la mouna algeriana és molt semblant a la de la mona de Catalunya[2].

Una hipòtesi relaciona el nom amb el del fort construït pel primer governador espanyol, Don Diego, marquès de Comarez: el château de la Mona, esdevingut fort de la Moune, i posteriorment Fort Lamoune. El nom del castell és degut al seu emplaçament, en un bosc ocupat per bandes de micos. Sembla ser que per Pasqua les famílies portaven als presoners pastissos mitjançant llargues pèrtigues, i que els pastissos haurien agafat el nom del lloc.

I finalment, , Henry Chemouilli, en explicar la tradició algeriana de la moune, la relaciona amb la mimouna hebrea, i l’explica a través de la diàspora jueva a Algèria després de la segona guerra mundial.

La mimunah és un costum dels jueus de terres hispanes i del nord d’Àfrica, que fou adoptat a Israel. Avui en dia la mimunah és festa nacional a Israel. L’origen de la paraula mimunah estaria relacionada amb la paraula hebrea “emunah”, fe, i ma’aminim, creients. Altres creuen que estaria vinculada amb Maimun (Maimonides), mort el dia després de Pasqua, i que la festa de la mimunah es feia en la seva memòria.

Un cas especial d’aquesta tradició és la festa de la mimunah dels jueus sefardites del Marroc. La moune pren la forma de lalla Mimunah, la senyora fortuna, que es connecta amb divinitats antigues com el déu babilònic Baal-Gad, divinitat de la fortuna. Es veu també en aquesta festa una connexió amb ritus de les tribus berebers, alguns dels quals es van convertir al judaisme al principis de la nostra era.

Per tal d’entendre la festa de la Mimunah cal entendre la tradició de la Pasqua hebrea. La Pasqua hebrea, Pessach, és la celebració de la fugida d’Egipte i l’alliberament del poble jueu. Es celebra la primera nit amb un sopar ritual, el seder de Pessach, en el qual el vi i el pa àzim, pa sense llevat, són protagonistes. Les menges rituals del sopar volen recordar les circumstàncies de la fugida d’Egipte: herbes amargues per recordar l’amargura de l’esclavitud, una pota de pollastre per recordar el braç estirat de Déu a l’ajuda del poble d’Israel,  un ou dur per recordar la duresa del cor del faraó i el pa sense llevat que recorda les presses de la fugida en la qual no van tenir temps de deixar pujar el pa. Un referent històric que tenim del sopar de Pasqua hebreu és l’últim sopar de Jesús amb els deixebles.

La Pasqua, tant jueva com cristiana, és una època de dejuni i d’abstinència. Per als cristians, dejuni de carn, i per als jueus, de llevats. La nit abans de la nit de Pasqua es fa la neteja ritual de chametz (dels llevats) de dins de casa, i el pa que es consumirà la nit de Pasqua i durant tota la setmana és sense llevat, el matzah.

I en acabar la Pasqua hebrea, finalitza la prohibició de chametz, dels llevats. Les famílies celebren la fi del dejuni compartint amb familiars i amics dolços fets amb llevat, a la festa de la Mimunah. L’esdeveniment central de la festa és coure el primer pa amb llevat, i la fermentació d’aquest pa es considera un símbol d’Israel i és un presagi de sort[3]. De nou, menges i objectes rituals adornen la taula, faves i ous com a símbols de fertilitat, llet farina símbol de puresa (color blanc)i dolços per tenir un any dolç, ja que antigament la festa de Pesaj marcava l’inici de l’any jueu, a la primavera.

Actualment “mona” és un dels noms que es dóna al pa dolç en ladino o djudeoespanyol, com també panderika, bizcochuelo o pandespanya.[4] La recepta del pa dolç, la panderika, segons apunta Gill Marks[5], és ibèrica, probablement anterior a la cristianització de la península.

Així doncs, tot ens porta a pensar que la tradició de la mona, d’origen pagà, ha viatjat al llarg del temps per terres mediterrànies i ha anat assimilant diferents significats. Si en un inici tenia el sentit de glorificació de la primavera, va agafar la forma i el significat de la festa jueva de la mimunah entre els de terres hispanes, i que la van exportar  després de l’expulsió de 1492 per la mediterrània. I també per altra banda tot ens porta a sospitar que aquesta tradició fou també mantinguda pels conversos en la forma de la mona de Pasqua, ja desproveïda del seu significat inicial, i assimilada al ritus cristià, simbolitzat  per la presència d’ous, símbol que com sabem és de gran importància en el ritus cristià de la resurrecció (símbol per altra banda que també trobem associat a ritus pagans més antics  que serien l’origen d’un altre article). Per resumir: la recepta és d’origen ibèric, i la tradició, d’origen pagà de celebració de la primavera, pren la forma de la festa hebrea, per finalment ser assimilada pel cristianisme es conserva on es conserva  el símbol de la mona de Pasqua però se’n perd el significat.

El nostra viatge en el temps acaba a taula, o entre vinyes, amb la família i els amics al voltant de la mona, mentre sense saber-ho hem anat reproduint el gest molt antic del qual gairebé hem perdut el rastre. La tradició de la mona ens arrela doncs al passat de la nostra terra, a les persones i pobles que hi van viure i van enriquir aquesta cultura, i als nostres avantpassats que potser aquí on ens trobem avui es reuniren al voltant de la mona, i gaudint de la primavera i del final de dejuni pasqual.

Per tal de que pugueu gaudir aquesta celebració, deixo per als més llaminers la recepta típica de la mona en terres de l’Ebre, 250 ml d’oli d’oliva, 3 ous, 100 ml d’ aigua, 100 ml de llet, 125gr de sucre, 25 gr de  llevat, llimona ratllada, 1 kg de farina, sal. La pasta s’aromatitza amb saliandra o matafaluga, s’amassa i es deixa reposar dues o tres hores, se li dona forma de rosco i i s’enforna a foc lent durant aproximadament 1 hora. S’hi poden afegir ous de gallina sencers que es couran amb la massa, com també en alguns llocs s’espolvoreja amb sucre.

Bon profit!!! Feliç dilluns de Pasqua, feliç primavera i feliç minunah!!!


[1] Veure André Lanly, Le français d'Afrique du Nord - Étude linguistique, Bordas, Paris-Montréal, 1970, 367 p., p. 124 Pierre Mannoni, Les Français d'Algérie. Vie, mœurs, mentalités. Histoire et perspectives méditerranéennes, L'Harmattan, 1993, 288p
[2] Farina, mantega, ous sucre, llet, sucre avainillat, rom, pela de llimona. Per decorar es pinta amb ou i s’espolvoreja amb sucre.


[5] Encyclopedia of Jewish Food Gil Marks

lunes, 15 de febrero de 2016

Entrevista en Radio Sefarad: “La filla de l’alquimista”, con su autora Sylvia Angelet


Ayer en Radio Sefarad me entrevistaron sobre mi libro, la Filla de l'Alquimista, una publicación ilustrada para niños de 5 a 99 años sobre la memoria judía de Barcelona: Gracias Sarah Calo por tu interés, y espero que os guste!!
Aquí tenéis el enlace de la entrevista.

Y si os interesa, podéis descargar el libro en ibookstore!


Gracias por vuestro apoyo!

“La filla de l’alquimista”, con su autora Sylvia Angelet 

“La filla de l’alquimista”, con su autora Sylvia Angelet


DESDE BARCELONA, CON SARAH CALO – Hay una leyenda que durante siglos ha sido conocida en la antigua judería de Barcelona, y que aún permanece en la memoria de los vecinos que actualmente viven en el barrio gótico. El relato es uno de los que todo buen turista debe escuchar cuando emprende la visita por el Call (o antigua judería) de la ciudad condal. Aguardan dos versiones de la misma historia, pero el desenlace menos trágico y más lógico ha sido objeto de la autora Sylvia Angelet que decidió convertirlo en un libro dirigido a todos los públicos, con ilustraciones inspiradas en la Haggadas catalanas de la Edad Media y realizadas por ella misma.

“La filla del alquimista” es un libro bilingüe editado en inglés/hebreo y catalán/hebreo, con un amplio glosario para conocer el vocabulario relacionado con el mundo hebreo y facilitar al lector que le es desconocido este universo el adentrarse en las costumbres e historia de los judíos.